(cliqueu sobre el dibuix)
Vet aquí una vegada un regne molt i molt pobre on la gent es moria de gana. Una infortunada successió de males collites havia fet escassejar els aliments més bàsics i en poc temps la fam es va estendre per tot arreu, afectant tota la població. La situació era desesperant: es va cancel·lar el mercat dominical; els més pobres es veien obligats a alimentar-se de gripaus, granotes i altres amfibis; fins i tot els nobles benestants van patir les terribles conseqüències d’aquella escassetat i van haver de substituir els seus fastuosos banquets per àpats menys opulents basats en ostres, caviar i algun faisà de tant en tant...
El que ningú no sabia és que, mentre el poble passava
gana, el rei es dedicava a anar de cacera. Esperava a que es fes de nit i, quan
tothom dormia i el silenci envaïa tot el regne, sortia sense fer soroll del palau
reial i ocult en la foscor s’endinsava en el bosc armat amb una escopeta. Fruit
d’aquestes escapades nocturnes el monarca va anar ampliant progressivament els
seu trofeu de caça i aviat el palau es va omplir de senglars, cérvols, ossos,
majordoms -a vegades el rei no tenia bona punteria- i algun elefant desorientat
que havia comés l’error d’anar a parar a aquelles contrades. Tal era el volum i
la quantitat d’animals acumulats que aviat la gent va començar a sospitar. Però
ignorant les advertències dels seus consellers que l’exhortaven a centrar els
seus esforços en ajudar al poble, el rei va seguir practicant la seva afició
predilecta. Fins que un dia va ser casualment descobert per un camperol quan es
disposava a disparar contra una mofeta. El rebombori ocasionat va ser
descomunal. De res li va servir al rei suplicar de genolls el perdó als seus súbdits
-“Ho sento molt. M’he equivocat i no tornarà a passar”.- Per decisió unànime va
ser desterrat i es van requisar tots els seus béns. Amb els animals que hi havia
a palau es va organitzar un gran àpat popular al qual es va convidar a tothom.
