Wert: un ministre ben sinistre!

                                                                                                                                                     (cliqueu sobre el dibuix) 

‘Oda’ a la LOMCE

Aquesta llei idiota
que tanta gent critica,
n’hi ha prou amb una mica
o ens l’hem d’empassar tota? 

Dient una paraulota
els professors se’n queixen,
i els nens quan la llegeixen
fan cara de granota.

Ministre: sou patriota
per defensar l’idioma,
però us ho preneu en broma
si la llengua és remota...

No fiqueu més la pota,
deixeu ja aquesta dèria,
que en la present matèria
no heu tret pas bona nota!

Francesc: el Papa simpàtic

                                                      (cliqueu sobre el dibuix) 

Sant Pare nostre que esteu en el cel
cansat de rosaris, de misses i precs,
baixeu a la Terra per estar amb la gent
i us feu bon amic fins del més infidel.

Successor en el càrrec del setzè Benet
feu gala de ser el més gran dels austers.
La vostra insòlita humilitat ha fet
que més d’un heretge recobri la fe.

El món us adora per ser tan proper
quan en un gest noble sense precedents
armat amb la Bíblia sortiu al carrer,
parleu amb les masses tot fent un cafè.

Sant Pare nostre que us feu dir Francesc:
reseu per nosaltres amb ànim fervent.
Obreu un miracle -o dos, si pot ser-
i feu que s’acabi la crisi. Amén!  

Rajoy: entre el sobre i la paret

                                                                                           (cliqueu sobre el dibuix) 

                                       Donacions amigues
                                       Impliquen la cúpula.
                                       Ministres ho neguen:
                                       Indicis de culpa?
                                       Sobres saturats de
                                       Sobresous corruptes...
                                       I encara pretenen
                                       Oblidar l’assumpte

El rei Artur i els cavallers de la taula rodona

                                                                   (cliqueu sobre el dibuix) 

Tot plegat ha succeït de forma precipitada, gairebé sense adonar-nos-en: el darrer onze de setembre un munt de gent emprenyada surt al carrer i inunda Barcelona en una manifestació històrica sense precedents; el dia 20 Rajoy enterra definitivament qualsevol esperança d’arribar a un acord sobre el pacte fiscal; el 25 de novembre unes eleccions convocades de pressa i corrent donen uns esplèndids resultats a Esquerra i un fabulós cop de puny a CiU, que perd 12 diputats: inesperadament el rei Artur es veu obligat a compartir corona amb Oriol Junqueras, però el procés sobiranista continua; el 19 de desembre Mas i Junqueras signen l’ambiciós Pacte per la llibertat; el 23 de gener el Parlament aprova per majoria una declaració de sobirania que proclama el dret a decidir del poble català. Objectiu? 2014.

En tot just cinc mesos i escaig una imprevisible successió d’esdeveniments ha capgirat de dalt a baix l’agenda política d’aquest país, desbancant i eclipsant altres qüestions igualment importants, com la crisi. Ara més que mai la paraula independència cobra força en el discurs dels principals líders polítics. Però mentre uns s’hi refereixen com el remei prodigiós que ens ha de guarir de tots els mals que patim, altres la utilitzen per espantar la ciutadania amb l’amenaça d’un futur negre, catastròfic... APOCALÍPTIC! I al bell mig d’aquesta confrontació semàntica hi ha el poble català, confús i desorientat.

El rei Artur i els seus cavallers cavalquen cap a Ítaca amb pas ferm i decidit, però el camí està ple de perills, entrebancs i algun que altre monstre. Caldrà esperar a veure en què acaba aquesta epopeia amb tints quixotescos, si en gesta històrica o en fracàs absolut. Ben mirat tant és una cosa com l’altra, perquè de tot, tant de victòries com de derrotes, els catalans en fem festa...  

Merkel: l’imperi de l’€uro

                                                       (cliqueu sobre el dibuix) 

Som a l’any 2013 d. C. Tota Europa sucumbeix als terribles efectes d’una crisi despietada... Tota? No! Més enllà del Rin el noble poble germànic resisteix heroicament els embats furibunds de l’economia. És liderat amb mà de ferro per Angela Merkel, dona de gran coratge i tenacitat que no dubta a dur les regnes del continent sencer, si s’escau. Apreciada pels seus i temuda per molts Merkel s’ha acabat erigint en cancellera no només d’Alemanya, sinó també d’altres països veïns, influint i determinant de facto llurs polítiques econòmiques com si d’autèntics estats-titella es tractés. Heil, Frau Merkel! Europa és als teus peus!

Al llarg d’aquests anys Alemanya ha esdevingut una mena de paradís utòpic, quelcom semblant a una terra promesa on s’explica que la feina brota en abundància i la riquesa creix sense parar. Tot al contrari del que succeeix en aquells països rescatats o a punt de ser-ho, on la misèria i la pobresa formen part del paisatge natural. Tal és el cas d’Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia, condemnats a dependre dels generosos recursos de la UE per poder seguir subsistint. Enrere queda l’època esplendorosa de la Grècia clàssica i la Roma imperial, quan aquestes dues potències representaven amb orgull el bastió de la civilització occidental que calia defensar de l’amenaça estrangera... I ara ves per on som nosaltres, grecs, italians i espanyols els qui amenacem amb trencar l’ordre i l’estabilitat de l’imperi! Però que no es preocupi pas la nostra benvolguda cancellera, que pel bé d’Europa i de l’euro seguirem obeint i acatant fidelment totes les ordres que ens arribin de Berlín, enyorant, això sí, temps pretèrits en què els únics bàrbars eren els que venien del nord.  

Leo: el Messies ressuscitat

                                                              (cliqueu sobre el dibuix)

Al·leluia! Al·leluia! Déu ha obrat un miracle!

Contempleu germans el prodigi diví
que el cor emociona i el cos fa vibrar.
Quan surt a la gespa i comença a marcar
l’orgull és del Barça, terror del Madrid.

Vingut d’Argentina a molt curta edat
el noiet somia en ser un as del futbol.
I a base de xuts, de jugades i gols
deixa estupefactes els aficionats.

El públic s’aixeca, el Camp Nou s’encén
cada cop que en Leo toreja el rival.
Alguns s’agenollen i criden uns quants:
Quin geni, quin mite, quin astre imponent!

Figura exaltada, lloada per tots,
ets font d’alegries i molt bons moments.
Escolta, oh Messi, el prec dels culers!
Fes del Barcelona un equip campió!

Amén.  

Joan Carles I: el rei de la jungla

                                                                                                                                              (cliqueu sobre el dibuix) 

Vet aquí una vegada un regne molt i molt pobre on la gent es moria de gana. Una infortunada successió de males collites havia fet escassejar els aliments més bàsics i en poc temps la fam es va estendre per tot arreu, afectant tota la població. La situació era desesperant: es va cancel·lar el mercat dominical; els més pobres es veien obligats a alimentar-se de gripaus, granotes i altres amfibis; fins i tot els nobles benestants van patir les terribles conseqüències d’aquella escassetat i van haver de substituir els seus fastuosos banquets per àpats menys opulents basats en ostres, caviar i algun faisà de tant en tant...

El que ningú no sabia és que, mentre el poble passava gana, el rei es dedicava a anar de cacera. Esperava a que es fes de nit i, quan tothom dormia i el silenci envaïa tot el regne, sortia sense fer soroll del palau reial i ocult en la foscor s’endinsava en el bosc armat amb una escopeta. Fruit d’aquestes escapades nocturnes el monarca va anar ampliant progressivament els seu trofeu de caça i aviat el palau es va omplir de senglars, cérvols, ossos, majordoms -a vegades el rei no tenia bona punteria- i algun elefant desorientat que havia comés l’error d’anar a parar a aquelles contrades. Tal era el volum i la quantitat d’animals acumulats que aviat la gent va començar a sospitar. Però ignorant les advertències dels seus consellers que l’exhortaven a centrar els seus esforços en ajudar al poble, el rei va seguir practicant la seva afició predilecta. Fins que un dia va ser casualment descobert per un camperol quan es disposava a disparar contra una mofeta. El rebombori ocasionat va ser descomunal. De res li va servir al rei suplicar de genolls el perdó als seus súbdits -“Ho sento molt. M’he equivocat i no tornarà a passar”.- Per decisió unànime va ser desterrat i es van requisar tots els seus béns. Amb els animals que hi havia a palau es va organitzar un gran àpat popular al qual es va convidar a tothom.

D’ençà d’aleshores aquell regne famolenc no va patir mai més gana i els seus habitants van ser feliços i van menjar anissos i altres bèsties salvatges.