El rei Artur i els cavallers de la taula rodona

                                                                   (cliqueu sobre el dibuix) 

Tot plegat ha succeït de forma precipitada, gairebé sense adonar-nos-en: el darrer onze de setembre un munt de gent emprenyada surt al carrer i inunda Barcelona en una manifestació històrica sense precedents; el dia 20 Rajoy enterra definitivament qualsevol esperança d’arribar a un acord sobre el pacte fiscal; el 25 de novembre unes eleccions convocades de pressa i corrent donen uns esplèndids resultats a Esquerra i un fabulós cop de puny a CiU, que perd 12 diputats: inesperadament el rei Artur es veu obligat a compartir corona amb Oriol Junqueras, però el procés sobiranista continua; el 19 de desembre Mas i Junqueras signen l’ambiciós Pacte per la llibertat; el 23 de gener el Parlament aprova per majoria una declaració de sobirania que proclama el dret a decidir del poble català. Objectiu? 2014.

En tot just cinc mesos i escaig una imprevisible successió d’esdeveniments ha capgirat de dalt a baix l’agenda política d’aquest país, desbancant i eclipsant altres qüestions igualment importants, com la crisi. Ara més que mai la paraula independència cobra força en el discurs dels principals líders polítics. Però mentre uns s’hi refereixen com el remei prodigiós que ens ha de guarir de tots els mals que patim, altres la utilitzen per espantar la ciutadania amb l’amenaça d’un futur negre, catastròfic... APOCALÍPTIC! I al bell mig d’aquesta confrontació semàntica hi ha el poble català, confús i desorientat.

El rei Artur i els seus cavallers cavalquen cap a Ítaca amb pas ferm i decidit, però el camí està ple de perills, entrebancs i algun que altre monstre. Caldrà esperar a veure en què acaba aquesta epopeia amb tints quixotescos, si en gesta històrica o en fracàs absolut. Ben mirat tant és una cosa com l’altra, perquè de tot, tant de victòries com de derrotes, els catalans en fem festa...