El saben aquell que diu que van un americà, un anglès i un espanyol i declaren la guerra a Saddam Hussein?
Vet aquí una vegada tres estadistes preclars que van decidir reunir-se en una illa perduda enmig de l’Atlàntic. El motiu de la trobada no podia ser més noble: alliberar el poble iraquià de la tirania d’un règim despòtic que ocultava armes de destrucció massiva i, ja de pas, fer-se amb el control de les reserves petrolíferes del país. La guerra estava servida. Malgrat comptar amb la desaprovació categòrica de molts dels seus homòlegs, els tres estadistes van mostrar-se ferms en la seva decisió, impel·lits per una revelació quasi divina.
-Tots per un i un per tots!, cridaven satisfets brindant amb Moët & Chandon.
De tornada a casa seva, cada estadista va invertir grans esforços a convèncer l’opinió pública que aquella era una guerra necessària per garantir la seguretat internacional. Però per més discursos eloqüents, per més argumentacions persuasives que feien, cap dels tres no aconseguia calmar un clamor popular en augment que anava adquirint mica en mica proporcions mundials. Tant era. Guiats per una voluntat cega que no admetia cap discrepància, tots tres estaven convençuts a seguir endavant fos com fos. I vet aquí que quan van adonar-se del gran error que havien comés ja va ser massa tard i no els va quedar més remei que empassar-se l’orgull i l’arrogància, perquè sabien que tot allò els passaria factura tard o d’hora. Amb la lliçó ben apresa, els tres estadistes van deixar finalment la política per altres aficions més modestes, recordant amb nostàlgia aquells temps llunyans i feliços en què càndidament jugaven a ser herois.
