Amèrica
està dividida. Després de la nefasta experiència viscuda amb el darrer inquilí,
ara el poble estadounidenc es debat entre dos candidats a ocupar la Casa
Blanca: l’un, aspira a convertir-se en el primer president afroamericà de la
història del Estats Units; l’altre, senzillament confia en poder salvar els
mobles. El primer ven canvi i esperança en un futur millor; el segon experiència
i orgull patriòtic. Tot i que el resultat d’aquestes eleccions encara no és
segur, el món ja s’ha decantat per un dels aspirants.
Obama representa més que
ningú un punt i a part, una brisa d’aire fresc que ha d’oxigenar un despatx
oval que fa massa temps que fa pudor de tancat. És el paradigma de l’èxit
aconseguit a base d’esforç, dedicació i amor per la política entesa com a
servei públic. Dir Obama és dir optimisme, confiança, il·lusió. No resulta pas
estrany, doncs, que molts el considerin una benedicció caiguda del cel,
sobretot tenint en compte el llegat deixat pel sheriff Bush. Tal és la veneració que es professa per Obama que
potser hem oblidat que, al cap i a la fi, no deixa de ser un ésser humà de carn
i ossos que per més miracles que prometi difícilment podrà caminar sobre les
aigües o multiplicar pans i peixos. Defugint de qualsevol deliri utòpic i
tocant de peus a terra, serà millor que no li exigim més del que pugui
concedir. N’hi haurà prou amb que aprengui dels errors del seu antecessor i
actuï sempre amb humilitat recordant que, blanc o negre, està al servei del
poble que l’ha votat.
