És quelcom natural que en tot matrimoni,
per més ben avingut que estigui, sorgeixin sovint petites discrepàncies,
discussions sense importància que són fins a cert punt saludables, ja que enforteixen
i posen a prova la solidesa de la relació. Hi ha vegades, no obstant, que punts
de vista excessivament divergents entorn a una mateixa qüestió poden arribar a desestabilitzar
o fins i tot amenaçar amb trencar l’harmonia existent entre marit i muller. En
tals casos el millor que hom pot fer és empassar-se l’orgull i acceptar
diplomàticament els dogmes contraris, encara que només sigui pel bé del futur
conjugal.
L’Artur i en Josep Antoni porten gairebé deu anys casats. Des del dia
en què es van prometre la seva relació ha patit diversos alts i baixos, però
gràcies a l’amor sincer i profund que professen l’un per l’altre han aconseguit
superar junts totes les adversitats. O almenys fins fa poc. Darrerament l’Artur
apareix cada cop menys per casa. Afirma que allà no hi està còmode, que s’hi
sent captiu, presoner. Intenta convèncer en va al Josep Antoni que els convé
canviar d’aires, anar-se’n fora, potser de viatge a l’estranger -de fet, ni ell
mateix sap on- o de ruta pel país... Al Josep Antoni aquestes propostes li
semblen absurdes. Assegura que ell ja s’hi troba bé al barri i que no té la més
mínima intenció d’anar enlloc. A mesura que passen els dies a l’Artur cada
vegada li costa més reprimir els seus atacs de claustrofòbia que l’impulsen
irrefrenablement a marxar als afores i gaudir de l’aire lliure, lluny del clima
insuportable de la ciutat. En Josep Antoni es manté ferm en el seu parer. Però aviat
arribarà un dia en què, fart d’esperar, l’Artur marxarà de casa. Llavors en
Josep Antoni lamentarà no haver pogut aplacar a temps els deliris
d’independència i llibertat de la seva parella.
